La meva biblioteca d'aula: La Bella Dorment

El conte té dues parts , que són dos relats diferents. A la història de la Bella dorment Perrault afegeix un segon capítol en què la mare del príncep, de la raça dels ogres, intenta menjar-se a la seva bella nora i als seus dos néts.

Les set fades padrines simbolitzen el Bé, la generositat, el compromís personal perquè els altres creixin i es desenvolupin com a persones. La fada egoista i envejosa de la primera història i la mare ogre de la segona són el Mal, l'actitud egoista del que es lliura a les pròpies passions - enveja ,rancor, set de venjança ... - i causa perjudici a quant està en seu entorn, fins a acabar amb la pròpia destrucció personal (la malvada ogre és engolida pels repugnants animals).

En ambdues històries, el Bé, és a dir, l'amor desinteressat, triomfa al final, ajudat per altres valors, com l'astúcia de la primera fada, que aconsegueix desfer part de l'encanteri, la compassió, el compromís i el coratge del majordom del palau, qui s'arrisca per tal de salvar la vida dels tres éssers innocents .

Al principi, els personatges malvats semblen triomfar, però acaben per fracassar i destruir. Tot i que el Mal es mostra molt poderós, la bondat, unida a la intel·ligència, sempre acaba triomfant.

El tema de La Bella Dorment apareix oficialment sota forma de conte al 1634 amb el títol de "Sol, Lluna i Talia" al recull de contes del Pentamerone de Giambattista Basile. Al 1679 Charles Perrault reprèn el conte reeditant-lo, i aquest apareix en el seu Històries i contes de temps passats, amb el títol de "La Belle au bois dormant", amb el qual és universalment coneguda. Al 1812 els germans Grimm en publiquen una nova versió feta a partir de la de Perrault, al Kinder- und Hausmärchen, amb el títol de "Rosaspina".

Altres autors i edicions...